La banda esquerra

Qualsevol lector català que aspira a ser ideal si agafa un paper en blanc, el divideix amb una línia vertical i en la banda dreta escriu tots els escriptors que coneix de novel·la i en la banda esquerra els de contes, s’adonarà quan escrigui l’últim cognom que la banda guanyadora és, sens dubte, la de la dreta. I si es pregunta sobre el perquè d’aquest resultat, s’adonarà que la resposta no és única.

 

 

[@more@]

Respostes:

1. La narrativa llarga a  Catalunya té molts premis prestigiosos, la narrativa curta només té el Mercè Rodoreda.

2. Per a molts, el conte és un gènere menor.

3. Poques són les editorials que s’arrisquin a publicar reculls de contes.

4. Un lector a l’hora d’escollir un text, a causa, segurament, d’una mala cultura del conte, acostuma a preferir el text llarg.

5. Es considera que la narrativa curta és el primer esgraó, que usen els autors novells, per poder escriure posteriorment narrativa llarga.

6. Escoles i instituts posen com a lectures obligatòries novel·la (només cal veure quins són actualment els textos obligatoris de Selectivitat).

 

Però en canvi, si aquesta mateixa prova la realitza un lector que aspira a ser ideal d’Estats Units o de Llatinoamèrica se sorprendrà quan vegi que la banda esquerra queda perfectament equilibrada amb la banda dreta. I aquest fet és a causa que el conte en aquests països no està desprestigiat,  ja que són moltes les revistes literàries que tenen com a text estrella el conte. Només cal fixar-se en la quantitat de tallers literaris sobre narrativa breu que s’ofereixen a les seves universitats.

Llavors cal, sens dubte, que el lector que aspira a ser ideal i que no és ni d’Estats Units ni de Llatinoamèrica es desfaci de prejudicis que l’únic que aconsegueixen és entorpir l’augment de noms de la banda esquerra, i començar a llegir contes tenint en compte les següents premisses.

 

Premisses:

1. No hi ha narrativa de primera classe i narrativa de segona classe.

2. La síntesi és una virtut. Qualsevol bon escriptor afirma que és molt més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la, perquè en una bona novel·la el discurs pot decaure, en un bon conte mai.

3. En el primer paràgraf d’un conte ja se sap si val la pena de continuar-lo, això evita la pèrdua de temps.

4. La quantitat no és sinònim de qualitat.

5. El plaer és immediat: no cal esperar quatre-centes pàgines per comprovar, si l’horitzó d’expectatives queda acomplert, i això permet que els contes siguin llegits en curts espais de temps.

6. Finalment, una bona manera d’eliminar radicalment els prejudicis és llegir, si encara no s’ha fet, “Invasió subtil” (Pere Calders), “La continuidad de los parques” (Julio Cortázar), “Els set missatgers” (Dino Buzzati).

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: La banda esquerra

Els comentaris estan tancats.