canvi d’adreça

A partir d’ara ens trobareu a http://monicabatet.wordpress.com/

Desactiva els comentaris

Veus / Voces

Veus és una antologia que reuneix textos de quaranta-un autors que escriuen en llengua catalana i vénen d’una tradició comuna: la de Francesc Trabal, Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga. Però no està feta amb criteri acadèmic o vocació canònica, sinó que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat d’observar de la vora una literatura que a vegades ens sembla poc visible i sovint és rebuda, fins i tot a casa nostra, amb estereotips literaris sense fonament. Així que Veus és, sobre tot, una invitació a fer una immersió insòlita i poc freqüent en la nova narrativa catalana. I és també el resultat d’un procés de recerca independent, meticulós, honest i molt gratificant.
Contes inèdits i publicats, fragments de novel·la, la prosa d’alguns poetes, escriptors inèdits, veus novíssimes, i d’altres que ja coneixem i admirem… és a dir: la possibilitat de descobrir una literatura enlluernadora i moderníssima en la qual trobarem una voluntat universal, arriscada i radicalment viva. Prop d’una cinquantena de textos d’autors menors de quaranta-cinc anys, amb referents, lectures, gustos i projectes literaris diferents, que Lolita Bosch ha volgut endreçar en un ordre inventat per tal de crear una narració comuna. Un recorregut atípic i original que travessa les veus, diverses, sòlides i personals, de la nostra narrativa contemporània.

En aquesta antologia, amb edició en castellà (Voces, Anagrama), hi podreu trobar un fragment de L’habitació grisa.

Desactiva els comentaris

El lector ideal

En
El
lector idea
l
no hi ha ni crítica literària, ni
ressenyes bibliogràfiques, ni tampoc cap voluntat de teoritzar. El que
sí que hi ha són una sèrie de reflexions agrupades en 13 articles que
probablement qualsevol persona a qui li agrade llegir pot haver-se
plantejat o es plantejarà al llarg de la seva vida com a lector.


Segurament
algunes d’estes reflexions seran compartides i algunes d’altres
rebutjades, però la literatura no és una ciència exacta i el lector
ideal és un personatge que molts escriptors voldrien que existís però
que encara mai ningú ha aconseguit conèixer.
Per
acabar, us deixem amb la presentació de l’obra, en què podreu escoltar
el pròleg d’El
lector ideal
,
amb música de Puccini.
 
 

Desactiva els comentaris

Invitació a la presentació en línia de «El lector ideal»

Editorial Petròpolis es complau a convidar-vos a la presentació en línia del llibre El lector ideal, de Mònica Batet, que serà el primer llibre de la nova col·lecció d’assaig «Mirades».

La presentació es durà a terme a la web de l’Editorial Petròpolis el propvinent dimecres dia 5 de maig a les 20 h. Podreu llegir el llibre en línia, descarregar-lo en pdf o bé comprar-lo en format paper.Teniu un targetó amb la invitació per si voleu fer-la còrrer per la xarxa i pels vostres contactes. I, si voleu, també us podeu apuntar a l’esdeveniment de la presentació al facebook.

Us hi esperem!

 

Desactiva els comentaris

Cortázar

Tinc textos penjats a
la paret del meu despatx. “L’invitation au voyage”, “Pequeño Vals Vienés”, una
carta divertidíssima de l’Ignatius Reilly, el manifest del Subcomandante Marcos
També tinc el capítol VII de Rayuela.
Puc passar-me mesos sense recordar-me que hi és. Però sempre hi ha algun dia en
què passa alguna cosa terrible i, sense voler-ho, començo a llegir Toco tu boca, con un dedo toco el borde de
tu boca
… Llavors totes les tragèdies del món desapareixen.

Al Julio Cortázar en
el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

 

 

2s comentaris

Annabel Lee & Poe

Fa molts i molts anys, vaig escoltar la cançó "Annabel Lee" dels Radio Futura. Va ser així com vaig descobrir que hi havia hagut un escriptor anomenat Edgar Allan Poe

 

 

 

Annabel Lee   
 
Fa molts i molts anys,
En un regne a prop del mar,
Hi vivia una donzella coneguda
Amb el nom d’Annabel Lee,
I aquesta donzella no vivia amb un altre pensament
Que no fos estimar i ser estimada per mi.
 
Jo era un nen i ella era una nena,
En aquell regne a prop del mar;
Però nosaltres ens estimàvem amb un amor que era més que amor-
Jo i la meva Annabel Lee;
Amb un amor que els serafins alats del cel
Ens envejaven a ella i a mi.
 
I aquesta va ser la raó per la qual, fa temps,
En aquell regne a prop del mar,
Un vent va sortir d’un núvol, i va refredar
La meva bella Annabel Lee,
Per això els parents del seu llinatge van venir
I van prendre-me-la,
Per silenciar-la en un sepulcre
En aquell regne a prop del mar.
 
Els àngels, que no eren ni la meitat de feliços al cel,
Ens van envejar a ella i a mi-
Si!- aquesta va ser la raó per la qual (com tots els homes saben,
En aquell regne a prop del mar)
El vent va sortir d’un núvol a la nit,
I va refredar i assassinar la meva Annabel Lee.
 
Però el nostre amor era molt més fort que l’amor
Dels que eren més grans que nosaltres
I més savis—
I cap dels àngels de dalt del cel,
Ni dels dimonis de sota del mar,
Podrà mai separar la meva ànima de l’ànima
De la bella Annabel Lee.
 
Perquè la lluna mai brilla sense portar-me somnis
De la bella Annabel Lee;
I les estrelles mai resplendeixen sense que vegi els ulls brillants
De la bella Annabel Lee;
I per això, tota la nit, la passo al costat
De la meva estimada, de la meva estimada, de la meva vida i de la meva esposa,
En el seu sepulcre a prop del mar—

En la seva tomba a la riba del mar.

 

(Traducció de Mònica Batet.)

4s comentaris

Joc Partit

El proper dijous, 11 de desembre, a les 20 h, al Teatre el Magatzem, l’Òscar Palazón i la Mònica Batet participaran al cicle Joc Partit. Es tracta d’una proposta literària que sota el format del diàleg entre dos escriptors/es ens apropa a l’actualitat dels escriptors del Camp de Tarragona. L’acte està organitzat pel departament de Filologia Catalana de la URV i el col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona. Hi sou tots convidats!

 

2s comentaris

L’oblit

Un lector moderadament ideal, que disposi del
temps suficient, pot llegir-se durant un any entre cinquanta i seixanta llibres,
d’entre dues-centes i tres-centes pàgines. D’aquests llibres uns mesos després
en recordarà ben poca cosa, malgrat haver-hi posat tot el seu interès en el
moment de la lectura.

Es fa difícil explicar per què durant els dies
que llegim un text en recordem perfectament els noms dels personatges, les
relacions existents entre ells i després ens n’oblidem, com si les hores invertides
no haguessin existit.

Segurament si ens preguntessin quin és el
llibre que més ens ha agradat, no ens seria difícil dir-ne el nom, ni tampoc fer-ne
una breu sinopsi. Però les coses es complicarien si ens fessin fer la sinopsi
dels cinc llibres que més ens han agradat, aleshores els personatges es
barrejarien i les històries es distorsionarien, perquè per una estranya raó es
fa difícil recordar a la perfecció el que es llegeix, fins i tot si agrada.

Costa establir uns paràmetres que defineixin quines
qualitats ha de posseir un text per ser recorda’t, potser perquè en literatura
afortunadament no existeixen les fórmules exactes. No hi ha cap norma escrita
que digui a l’escriptor que podrà convertir la seva narració en perdurable si
explica primer aquest fet i després aquell altre, perquè en literatura els
tòpics són inútils.

Un llibre pot haver tingut milions de lectors,
però això no vol dir ni que aquest text s’estudiï els anys que vindran a les
universitats ni que el seu autor tingui posteriorment una fama que es
perllongui durant segles, perquè per evitar l’efimeritat es necessiten altres
qualitats que no tenen a veure amb el nombre de vendes. Res permet afirmar que
els llibres que apareixen durant setmanes en les llistes dels deu llibres més venuts,
no s’oblidin dies més tard per tots i cadascun dels lectors que se’ls hagin
pogut llegir.

Les novel·les i contes que s’ancoren en la
memòria posseeixen virtuts que van més enllà de les normes de mercat. Per això,
quan les línies d’un text estranyament queden gravades en la ment del seu lector
i, malgrat el temps, en recorda seqüències com si ell mateix les hagués viscut,
tot fa sospitar que en aquell seguit de frases hi ha alguna cosa que les
diferencia de la resta de frases que s’hagin pogut llegir abans. Quan això
passa, cal que el lector encercli la data al calendari, perquè aquest fet li
succeirà poques vegades més a la vida. Poques vegades més el nom d’un
personatge se li apareixerà de sobte quan no pugui dormir, o en recordarà
alguna frase memorable quan menys s’ho esperi.

Així, doncs, tot i que és lícit preguntar-se de
qui és el mèrit que això succeeixi, es fa difícil de respondre, perquè si el
mèrit fos del lector, aleshores aquest hauria de recordar a la perfecció tots
els textos que es llegís, i si el mèrit fos de l’escriptor tots els seus
lectors haurien de recordar a la perfecció tots els textos que ell hagués
escrit, i això no passa.

Hi ha dues peces invariables en qualsevol
lectura: el text i el lector, però cap de les dues, encara que ho pugui
semblar, s’imposa sobre l’altra. Més aviat es podria afirmar que entre aquestes
dues peces s’estableixen uns vincles de cooperació perquè la lectura funcioni i
perduri. Però, malgrat que en el joc de la lectura intervinguin sempre aquests mateixos
agents, els factors que n’afavoreixen la derrota o la victòria són intangibles i
res ni ningú pot afavorir que el text llegit no és converteixi dies després en
un altre text oblidat.

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres.

1 comentari

La Cara C: sobre literatura

Dijous passat us avisàvem que al programa «La Cara C», de Canal Reus,
parlarien d’alguns temes interessants. Avui us n’oferim el tall,
amablement subministrat pel Víctor, per tal que pugueu veure el
resultat.

La presentació corre a càrrec de Jordi Cartanyà i de la Mònica Batet, i el director del programa és el Víctor Torija, qui a més a més a realitzat el fantàstic vídeo d’Un rostre que no és meu, de l’Òscar Palazón.

Després es parla del llibre La catosfera literària 08,
es fa un petit repàs a algun blocs i s’acaba amb una entrevista
(magníficament gravada i editada per Montse Prats) a un parell de
subjectes (el night n’és un) que parlen sobre la literatura a internet.

Post del basar de les espècies. 


>>Podeu veure el vídeo aquí<<

 

 

 

2s comentaris

L’accident de la lectura

Aquells de nosaltres que un dia vam decidir
convertir-nos en lectors de ficció, ho vam fer empesos per circumstàncies
diverses i la qualitat dels llibres que al llarg dels anys hem anat llegint ha depès
en la majoria de casos de l’atzar.

En l’actualitat la lectura ha deixat de ser un
plaer destinat només a una classe social determinada i s’ha estès a qualsevol
que sàpiga llegir. La ficció omple gratuïtament les biblioteques i a Internet
es poden trobar textos que potser mai tindran versió en paper. La decisió de
llegir només depèn del lector i el fet d’optar, quan un s’inicia en el món de
la lectura, per un tipus determinat de ficció no deixa de ser un accident.

Normalment comencem a exercir com a lectors
passius quan els nostres pares ens llegeixen contes i ens convertim en lectors
obligats quan a l’escola ens manen llegir un llibre determinat per fer-ne
després un treball o aprovar un examen. Aquesta, però, és sens dubte una lectura
imperativa perquè no som nosaltres qui decidim, sinó que els altres decideixen
per nosaltres. Un lector només es convertirà en lector actiu quan sigui ell qui
esculli llegir. Cal dir que hi ha moltes persones que mai faran el pas de lectors
obligats a lectors actius: perquè un lector obligat no és només aquell que durant
una època de la seva vida ha llegit els llibres que els seus professors li han
manat, sinó també el que es veu socialment encaminat a llegir la ficció dels
aparadors. El perfil del lector socialment obligat és el d’aquella persona que
es compra cada any un llibre per Sant Jordi i llegeix Dan Brown només perquè
els seus llibres decoren gairebé totes les llibreries.

El lector ideal probablement no es comprarà
cap llibre per Sant Jordi perquè els llibres se’ls compra altres dies de l’any;
i fugirà d’aquells que li aconsellin llegir sens falta el Codi da Vinci perquè preveu que si fes cas d’aquest consell no
arribaria ni a la pàgina número 20.

Evidentment, el lector ideal ha passat per les
fases de lector passiu i de lector obligat, però misteriosament en un punt
determinat de la seva vida lectora ha optat per buscar alguna cosa més que
distracció quan comença un relat o una novel·la. Cada lector ideal a mesura que
adquireix experiència literària va creant-se un univers de coordenades  que el limiten a l’hora d’escollir i que fan
que s’allunyi sistemàticament d’un determinat tipus de literatura. Quan naixem
com a lectors tenim el nostre abast un munt de camins i tard o d’hora hem
d’escollir quin és el que més ens convé. El lector ideal sap que hi ha camins
que no tenen marxa enrere i tot i així els escull perquè la curiositat l’empeny
a voler saber què passarà quan hi arribi al final.

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres.

3s comentaris