Encara hi ha històries

Me das risa, pobre. Tus determinaciones trágicas, esa manera de andar golpeando las puertas como una actriz de tournées de provincias, uno se pregunta si realmente crees en tus amenazas, tus chantajes repugnantes, tus inagotables escenas patéticas untadas de lágrimas y adjetivos y recuentos.

Julio Cortázar “El río”

 

A vegades sembla que totes les històries ja estiguin escrites. La vida i la mort són els temes sobre els quals gira tot sempre. Els horitzons d’expectatives es redueixen, perquè l’última pàgina fa anys que va ser escrita. Els lectors llegeixen novel·les o contes i s’atreveixen a aventurar hipòtesis sobre la sort dels personatges pocs capítols després d’haver-ne començat la lectura. La literatura d’entreteniment governa des de fa temps la ficció dels aparadors. Per als escriptors que de debò volen ser-ho es fa difícil escriure històries que sorprenguin, i per als lectors esdevé una tasca complicada trobar textos de finals inesperats.

 

[@more@]Per això, quan el lector ideal arriba fins a Cortázar ha de tancar la porta amb clau i abaixar les persianes. No respondre a trucades insistents, i anul·lar cites i compromisos. Perquè quan les línies d’un conte de Julio Cortázar se li introdueixin als ulls el món es converteix en un silenci absolut.

 

El lector ideal ja s’ha tancat amb clau i ha abaixat les persianes, llegeix: “El río” i segurament pensa en el Sena travessant París, perquè sap que Cortázar hi va viure durant gairebé tota la seva vida. Pensa en una dona i en un home que es troben al Pont Neuf cada nit. Una dona i un home que tenen una família que ja no volen més enllà del pont i cada nit mirant-se el riu pensen que fàcil seria ser valents i fugir: però el lector ideal s’equivoca. La història comença, llegeix: Y sí, parece que es así, que te has ido diciendo no sé que cosa, que te ibas a tirar al Sena… i per uns moments, només per uns moments, es fa la il·lusió que Cortázar ja no és un misteri per a ell: però Cortázar és imprevisible. Situa el lector enmig d’un llit i dins de qualsevol matinada. Li fa intuir l’amenaça contínua d’una dona que cada nit es vol ofegar al Sena i a la qual el seu home ja no creu, perquè malgrat tot la té dormint al seu costat. Li ressegueix el cos, l’observa mentre ella somia alguna cosa que cada vegada fa agitar-la més i més. I amb només quatre línies, i sense que el lector ho sospiti prèviament, la dona ja no és al llit, sinó al moll, morta, mentre la mà de l’home que dormia al seu costat és plena d’aigua; i el lector ideal ha de contemplar com el riu s’emporta el seu horitzó d’expectatives qui sap on.

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Encara hi ha històries

  1. Rayuela diu:

    Cortázar juega con las palabras, con la literatura, con el mundo. Da igual lo que cuente, lo más sencillo se torna fantástico en sus manos. El verdadero escritor, para mí, es aquél capaz de crear historias infinitas de lo cotidiano, de aquello en lo que nunca nos fijamos.

Els comentaris estan tancats.