Podria dir mentides

Podria dir mentides. Podria dir que a casa teníem
una gran biblioteca amb totes les obres universals de la literatura catalana.
Podria dir, també, que la mare, quan era petita, m’havia explicat qui era Mercè
Rodoreda
; i, fins i tot, si volgués exagerar, podria dir que guardàvem com un
tresor la primera edició, amb dedicatòria inclosa, de La plaça del Diamant. De fet, m’agradaria poder dir totes aquestes
coses, però si ho fes estaria explicant una història que no tindria res a veure
amb la que vull explicar.

En aquesta història no hi ha mentides, però sí
llacunes. La història comença, crec, el 1982 quan s’estrena La plaça del Diamant. Al meu poble en
aquells moments encara funciona una sala de cinema i la mare em porta a veure
una pel·lícula en la qual surt la Sílvia Munt. Se’m fa llarga -massa coloms i massa
guerra-, malgrat tot, el personatge del Quimet em resulta simpàtic.
Evidentment, desconec que hi ha una escriptora anomenada
Mercè Rodoreda que anys enrere ha escrit una novel·la en la qual s’ha basat
aquesta pel·lícula.

Passen uns quants anys. És el juliol o l’agost de
1990 i m’avorreixo. Aleshores una cosina que ja va a la universitat em deixa Aloma, ara ja sé qui és Mercè Rodoreda perquè a l’escola
ens n’han parlat. Primer, llegeixo sense gaire entusiasme, però quan arriba l’oncle
Robert d’Amèrica el meu entusiasme augmenta. Diria que me la llegeixo ràpid,
perquè el mateix estiu llegeixo per primera vegada Mirall trencat. No l’entenc gaire, però hi ha alguna cosa, no sé
què, que me la fa atractiva. Fins als vint-i-quatre anys quan algú em pregunti
quina és l’obra de la Mercè Rodoreda
que més m’agrada respondré sense dubtar-ho Aloma.

L’últim any d’institut, com que faig un COU de
lletres, em toca
llegir-me La plaça del Diamant i fer-ne un treball.
Amb una companya optem per un dels camins més fàcils: comparar la novel·la i la
pel·lícula. Després estudio Filologia Catalana i a la carrera no faig cap
assignatura que em parli explícitament d’aquesta escriptora. Decideixo fer un
doctorat de literatura i quan em toca escollir un escriptor nascut durant la
primera meitat del segle XX per
fer una part del treball de recerca opto per Mercè Rodoreda. En un mes llegeixo
gairebé tota la seva narrativa i tots els assajos crítics que puc, per poder
trobar algun centre d’interès que em doni per més de cinquanta pàgines. No paro
atenció a cap text, perquè m’agradaria demanar una beca a la Fundació Mercè Rodoreda
i el termini és imminent.

El gener de 2001 llegeixo per tercera vegada Mirall trencat i me n’enamoro; me n’enamoro
per sempre. Em maleeixo per no haver-me’n adonat abans. Comprenc que estic
llegint literatura de veritat, d’aquella que se t’enganxa i en recordes frases
com si formessin part de la lletra d’una cançó. Des d’aleshores hi ha cinc
paraules d’aquesta novel·la que m’han quedat gravades, són les que el narrador
utilitza quan el Ramon torna cap a casa després que la seva mare li hagi signat
un taló: «Si se’n recordava estava perdut.»

Durant l’any que dura el treball de recerca, busco
en altres textos de Mercè Rodoreda la musicalitat que admiro de Mirall trencat i la trobo en alguns
contes, en Quanta, quanta guerra i en
Isabel i Maria. Tot i que,
evidentment, en llegeixo les biografies que fins aquell moment s’han publicat i
les cartes que escriu a l’Anna Murià, m’interessa poc la seva vida personal,
potser perquè respecto massa l’escriptora. Quan, finalment, entrego el treball de
recerca, deso totes les fotocòpies, fitxes, fulls en dues carpetes, i penso que
segurament s’ha acabat la primera part de la història que volia explicar.

Curiositats
i aclariments:

1. La mare m’ha confirmat que quan vam anar a
veure La plaça del Diamant em vaig
adormir.
2. La primera vegada que vaig llegir Aloma vaig pensar que Àlex Casanovas
seria l’actor perfecte per interpretar l’oncle Robert.
3. Vaig ser a temps de demanar la beca Mercè Rodoreda
de recerca, però no me la van concedir.
4. L’any que vaig descobrir Mirall trencat vaig coincidir en una calçotada amb dos actors que
estaven gravant una sèrie sobre aquesta novel·la, i el primer que vaig fer va
ser preguntar-los qui feia de Teresa Goday.
5. La frase «Si se’n recordava estava perdut»
apareix en el capítol XI de la
tercera part de Mirall trencat.
Envejo Mercè Rodoreda per haver escrit una frase així.

Article de la Mònica extret del núm. 47 de Paper de vidre, de l’especial dedicat a la Mercè Rodoreda

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.