L’oblit

Un lector moderadament ideal, que disposi del
temps suficient, pot llegir-se durant un any entre cinquanta i seixanta llibres,
d’entre dues-centes i tres-centes pàgines. D’aquests llibres uns mesos després
en recordarà ben poca cosa, malgrat haver-hi posat tot el seu interès en el
moment de la lectura.

Es fa difícil explicar per què durant els dies
que llegim un text en recordem perfectament els noms dels personatges, les
relacions existents entre ells i després ens n’oblidem, com si les hores invertides
no haguessin existit.

Segurament si ens preguntessin quin és el
llibre que més ens ha agradat, no ens seria difícil dir-ne el nom, ni tampoc fer-ne
una breu sinopsi. Però les coses es complicarien si ens fessin fer la sinopsi
dels cinc llibres que més ens han agradat, aleshores els personatges es
barrejarien i les històries es distorsionarien, perquè per una estranya raó es
fa difícil recordar a la perfecció el que es llegeix, fins i tot si agrada.

Costa establir uns paràmetres que defineixin quines
qualitats ha de posseir un text per ser recorda’t, potser perquè en literatura
afortunadament no existeixen les fórmules exactes. No hi ha cap norma escrita
que digui a l’escriptor que podrà convertir la seva narració en perdurable si
explica primer aquest fet i després aquell altre, perquè en literatura els
tòpics són inútils.

Un llibre pot haver tingut milions de lectors,
però això no vol dir ni que aquest text s’estudiï els anys que vindran a les
universitats ni que el seu autor tingui posteriorment una fama que es
perllongui durant segles, perquè per evitar l’efimeritat es necessiten altres
qualitats que no tenen a veure amb el nombre de vendes. Res permet afirmar que
els llibres que apareixen durant setmanes en les llistes dels deu llibres més venuts,
no s’oblidin dies més tard per tots i cadascun dels lectors que se’ls hagin
pogut llegir.

Les novel·les i contes que s’ancoren en la
memòria posseeixen virtuts que van més enllà de les normes de mercat. Per això,
quan les línies d’un text estranyament queden gravades en la ment del seu lector
i, malgrat el temps, en recorda seqüències com si ell mateix les hagués viscut,
tot fa sospitar que en aquell seguit de frases hi ha alguna cosa que les
diferencia de la resta de frases que s’hagin pogut llegir abans. Quan això
passa, cal que el lector encercli la data al calendari, perquè aquest fet li
succeirà poques vegades més a la vida. Poques vegades més el nom d’un
personatge se li apareixerà de sobte quan no pugui dormir, o en recordarà
alguna frase memorable quan menys s’ho esperi.

Així, doncs, tot i que és lícit preguntar-se de
qui és el mèrit que això succeeixi, es fa difícil de respondre, perquè si el
mèrit fos del lector, aleshores aquest hauria de recordar a la perfecció tots
els textos que es llegís, i si el mèrit fos de l’escriptor tots els seus
lectors haurien de recordar a la perfecció tots els textos que ell hagués
escrit, i això no passa.

Hi ha dues peces invariables en qualsevol
lectura: el text i el lector, però cap de les dues, encara que ho pugui
semblar, s’imposa sobre l’altra. Més aviat es podria afirmar que entre aquestes
dues peces s’estableixen uns vincles de cooperació perquè la lectura funcioni i
perduri. Però, malgrat que en el joc de la lectura intervinguin sempre aquests mateixos
agents, els factors que n’afavoreixen la derrota o la victòria són intangibles i
res ni ningú pot afavorir que el text llegit no és converteixi dies després en
un altre text oblidat.

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: L’oblit

Els comentaris estan tancats.