Existències tancades

El
relat familiar al qual ens aboca L’habitació
grisa
és ple d’inspiracions.
Certament ens trobem
davant un text estimable, d’una novel·la breu i subtil, el relat aparentment
lleuger de les passions i enfrontaments en els quals es veuen submergits els
membres d’una família que seguirem durant gairebé quatre generacions.
Així, a través d’un
llenguatge acurat i aparentment fred, presenciem la fundació en una petita
població d’interior d’una gran llibreria, batejada com el més vehement poemari
de Baudelaire, Les flors del mal,
que durant més d’un segle s’encarregarà de nodrir de cultura a un entorn
imaginari anomenat Mir. Però el que li interessa narrar a Mònica Batet és la
crònica de les passions refrenades, les que van a morir o a esllanguir-se a
l’habitació grisa, cambra enigmàtica de la casa familiar on Helena, tal vegada
el personatge sobre el qual el relat fa més èmfasi, es tanca a sospesar les
seves frustracions. I és que L’habitació
grisa
sobretot és una història d’amor, la d’Helena amb el poeta
guanyador del premi que la llibreria del seu marit Jaume organitza. En aquesta
història les passions es mouen soterrades sota un estil impalpable o vaporós,
com si Batet volgués que el vertader relleu dels personatges es formés dins la
ment del lector i no mitjançant un estil abundós o detallista. La literatura no
serveix de res a l’estirp dels Guinovart, almenys el contacte perpetu amb els
llibres no els porta a una vida més plena. Aquí, els llibres són objectes per
llegir, i llegir no és res més que asseure’s i passar la vista sobre un llibre.
La vida, però, és un text il·legible, que demana alguna cosa més que una
contemplació passiva, que exigeix per a desentrellar-la una actitud creativa,
un poder per a trobar-li, exigir-li o inventar-li un sentit. I això és el que
no saben fer els protagonistes (excepte, tal vegada, el poeta Eduard Valls),
actors o lectors passius del seu existir. Així, tampoc el text sembla voler
extraviar-se amb artificis inservibles, i per això gairebé no trobem
descripcions, els diàlegs són integrats dins el text, les diverses psicologies
són a penes delimitades a través de gests i l’esdevenir del relat depèn
d’accions decisives que acabaran delimitant els revessos o les irrisòries
culminacions d’una vida. No hi ha dramatismes ni estridències, cap canvi de to
en una prosa que acaba tenint la grisor brillant de les parets de la cambra que
actua de leitmotiv. L’habitació
grisa
és un llibre d’una curiosa i prometedora intensitat.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Existències tancades

Els comentaris estan tancats.