Regal de Nadal

La metamorfosi

Et despertes un matí, i de sobte tot es torna esplèndid o soporífer. Et concentres en llibres d’autoajuda i en best sellers d’aparador, però tot és inútil. Paraules difícils de pronunciar apareixen de manera natural dins la teva conversa i el company de feina de la taula del costat et pregunta si et passa alguna cosa. Descobreixes quan et mires al mirall, que la mida dels teus ulls ha disminuït lleugerament i que la teva expressió comença a semblar afectada. Primer no li vols donar importància, però un divendres al vespre et trobes davant de la televisió observant amb entusiasme els comentaris dels convidats al programa De llibres. La teva parella entra al menjador i tu canvies ràpidament de canal, també et pregunta si et passa alguna cosa, però tu li negues amb el cap. Els dimecres comences a comprar La Vanguardia i els dijous El País i l’Avui, setmanes després ja no en tens prou i optes per subscriure’t a Lletra de canvi i a Serra d’or, per evitar més preguntes amagues aquestes revistes en un lloc perdut del teu armari.

[Segueix aquí…

 

 La metamorfosi de Narcís

[@more@]

3s comentaris

Tardor literària 2006

Dins dels actes de la Tardor Literària a Tarragona, el diumenge 26 de novembre es va dur a terme una lectura compartida de textos per part d'autors del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre a la plaça de la Font.

Els lectors pujaven per parelles (un de cada lloc), i s'intercanviaven els textos de lectura. La Mònica Batet va llegir textos de Postres de músic, de Josep M. Tibau, i ell de L'habitació grisa.

Hi van participar els autors següents: Margarida Aritzeta, Francesca Aliern, Mònica Batet, Jesús M. Tibau i Tarragó, Jordi Cervera, Gerard Vergés, Pep Blay, Josep Igual, Àngel-Octavi Brunet i Silvestre Hernández.

A continuació de les lectures va actuar el grup «Cançons de mandràgora» de Robert Faltus, un espectacle de poemes musicats de l'escriptor ebrenc Gerard Vergés.

 

 

 

La fotografia és gentilesa de la jaka. Moltes gràcies!Clucar l'ull

[@more@]

9s comentaris

Entrevista a l’Enderrock (i III)

[…]—Parles molt d’incomunicació i de relacions familiars complexes. És una història que reflecteix la societat actual?
—Penso que hi ha molta incomunicació, que a les persones ens costa dir el que volem dir. En el fons em volia basar més en la psicologia dels personatges que en accions concretes.
—Quin percentatge hi ha d’imaginació i de realitat?
—Situo l’obra a Tarragona però no copio res meu en els personatges. Ni sóc orfe ni tinc germanes. L’única cosa que és que vaig fer coincidir l’edat d’una de les protagonistes amb la meva per controlar el temps de la narració.
—Però t’identifiques amb algun tret dels teus personatges?
—Penso que certa gent de la meva generació té una feina que no li agrada, i que n’hi ha molta que vol plegar però no n’és capaç. No és que em passi a mi, a veure si els del Servei Lingüístic es pensaran que vull marxar! Però a molta gent les rutines no li agraden i no fa res per canviar-les.
—Parlant de canviar, la teva novel·la tenia un altre títol…
Originalment es deia El ventre de la balena, com a símbol de la llibreria i perquè hi ha una il·lustració de Pere Calders. Vaig fer un lligam amb tot plegat, però el dia del premi em van explicar que el Javier Cercas tenia una obra amb el mateix nom. També en teníem d’altres com Olor de guix o Tres quarts de set.
—I després de L’habitació grisa què tens ganes de fer?
Sempre he escrit contes, i en continuo escrivint, i quan en tingui un bon gruix potser farem algun recull. Ara prefereixo no fer cap novel·a, perquè necessito estar un temps sense pensar un argument llarg i complex.

 

Text: Miquel Pellicer
Foto: Juan Miguel Morales
Enderrock, núm. 127, maig del 2006

 

 

 

 

[@more@]

1 comentari

Entrevista a l’Enderrock (II)

[…]—Una noia de Tarragona guanya un premi a Girona, de promoció per Barcelona… una història amb moltes voltes?

—Quan em vaig presentar no vaig pensar en les conseqüències. En el fons
el que volia era publicar, perquè a diferència d’un músic, que quan
toca té la complicitat del públic, quan escrius, allò que tens a casa
no té la recepció de ningú. Quan agafes el text i el publiques, a
partir d’aquell punt reps la resposta del públic, tant si és bona com
si és dolenta.

—S’insisteix molt que la teva obra té influències de Mercè Rodoreda i
de Montserrat Roig. Creus que això pot representar un llast en el
futur?

—Pel que fa a Montserrat Roig em passa una mica com a Quim Monzó,
que quan començava li van dir que tenia influències de Pere Calders, i
ell no se l’havia llegit mai. He llegit poca cosa de Montserrat Roig.
Em sento més identificada amb Rodoreda perquè sap controlar el ritme,
però ella parla sovint de relacions sentimentals fracassades que sempre
tenen com a conseqüència la destrucció de la dona. Llegint novel·les de
Mercè Rodoreda tens la sensació que l’amor és destrucció. Penso que una
dona pot ser feliç tenint o no relacions sentimentals. Si li va
malament una relació no per això s’acaba el món.

—Més enllà d’aquests trets, quines són les teves influències?

—Em preocupa molt el ritme narratiu, i per això em fixo en autors com
Julio Cortázar, Dino Buzzati o Truman Capote. Aquest últim deia que
feia literatura de la realitat, buscava l’oralitat de la frase. A mi
m’agradaria poder escriure com ells i tenir aquesta seguretat en el
ritme.


—On encabiries la teva novel·la?

—D’entrada no crec que sigui una novel·la feminista per res. És una
novel·la de la realitat, que potser en alguns moments fa servir
realisme màgic, però penso que és una obra de coses quotidianes. […]

[@more@]

3s comentaris

Entrevista a l’Enderrock (I)


Filòloga i escriptora. Té 30 anys. Va néixer al Pont d’Armentera
(l’alta camp). S’ha donat a conèixer a l’escena literària amb el premi
Just M. Casero, que s’atorga a nous talents de les lletres, amb la
novel·la L’habitació grisa (Edicions 62).


—Tristesa, desolació, gelosia… Com et quedes després d’haver escrit una novel·la com L’habitació grisa?

—Descansada. És una novel·la que feia molt de temps que havia
començat a escriure. Tenia clar l’argument, però em faltava perfilar el
llenguatge i certs detalls per lligar la història. Per orgull vaig
pensar que si podia escriure contes també podia escriure una novel·la.


—Quin va ser el principal obstacle?

—L’estructura ja la tenia clara, volia que tingués dues parts. I
també volia que el llenguatge es pogués llegir en veu alta, és a dir,
que no fos ni pesat ni recarregat i que tingués ritme. Per escriure he
hagut de llegir molt en veu alta, perquè la frase tingués ritme. Aquest
mètode el feien servir Virginia Wolf i Truman Capote.

—Què creus que necessita una potencial escriptora per convertir-se en una jove promesa?

—Primer de tot, tenir sort. La sort és un factor molt important, perquè
pot ser que escriguis molt bé però que et presentis a un concurs i
aquell any hi hagi algú que escriu més bé que tu. Em penso que era
Maquiavel que deia que un cinquanta per cent el poses tu i l’altre
cinquanta per cent el posa la sort. Això sí, com en qualsevol ofici,
com més treballes més bé ho fas.


—Tens en compte el públic quan descrius?

—En principi escric el que vull escriure. El lector és lliure per
llegir-me o no. Si un text no t’agrada, ho deixes. Hi ha moltes coses
per llegir.
[…]

[@more@]

3s comentaris

«Em va agradar la idea del llibreter apassionat per la literatura» (i II)

[…]—No hi ha un component d’esclavatge,
d’empobriment, d’aquesta família, per la dependència de la tradició familiar?

—Sí, és clar. No
veuen més enllà de la llibreria. I per això la
filla gran pateix un conflicte, perquè no s’hi vol estar i s’hi ha
d’estar, a diferència dels homes, que estan encantats de ser-hi.

—La novel·la es podria definir com la crònica
d’una asfíxia familiar?

—Sí. D’una
asfíxia. Cap al final sí, evidentment. A la segona part. Perquè a la primera
descric una visió idíl·lica de la llibreria, amb actes culturals i
presentacions, i és a la segona part quan comencen a anar tots malament, però
més que per la llibreria, pels personatges, perquè la llibreria continua
funcionant bé.

—Veig que hi introduïu discussions literàries en
les converses familiars. Com a part de la trama o perquè volíeu que la novel·la
fos també una novel·la d’idees?

—Per les dues
coses.

—La contracoberta diu que heu begut de Mercè
Rodoreda. Què li heu pres?

—No ho sé. És un
dels autors de qui m’agrada el ritme narratiu de la frase. Perquè pot ser
llegida en veu alta, i penso que això és molt important. I em vaig fixar en
això.

—Observo que combineu la frase perfilada
estilísticament amb la frase neutra, informativa, sense cap estil marcat. En
sou conscient?

—Sí, és clar. Amb
el temps m’agradaria tendir al primer tipus de frase. Suposo que amb el temps
ho podré aconseguir.

—Des de les primeres línies feu aparèixer diversos
personatges, amb una mare morta entremig. I el lector ha de fer l’esforç mental
de saber quina relació tenen entre elles. Ja volíeu que el lector fes aquesta
immersió, en comptes d’anar a poc a poc, donant sempre la mà al lector?

—Sí, volia això.
També sé el risc que corria. Un dels dos lectors de la meva confiança ja em va
dir que donava massa informació al primer capítol abans de començar amb el
relat cronològic. Hi ha un lector que llegirà el primer capítol i es
desmotivarà completament. Està clar que el risc hi és.


Entrevista
realitzada per Lluís Bonada

El Temps, núm. 1147, 6 de juny de 2006

[@more@]

2s comentaris

«Em va agradar la idea del llibreter apassionat per la literatura» (I)

Mònica Batet (el
Pont d’Armentera, Alt camp, 1976), llicenciada en Filologia Catalana, publica a
l’Editorial Empúries la seva primera novel·la, L’habitació grisa, XXV Premi
Just M. Casero 2005.

—Heu situat l’acció en un poble imaginari, Mir,
però em sembla que el poble no us interessa gaire, que el que més us interessa
és fer una crònica familiar. És així?

—Sí.

—Per tant, aquest Mir no té cap tret especial, oi?

—No. És
simplement l’espai de ficció que vaig escollir. de fet, no existeix. És ficció
i ja està.

—Heu volgut parlar d’una família peculiar, marcada
per uns fets excepcionals, o l’heu volguda corrent i representativa?

—És una família
especial perquè té una llibreria i viu per la literatura. Una família amb
diverses generacions de llibreters. Ho és perquè el seu món gira al voltant de
la llibreria i de la literatura.

—Molts llibreters tenen una relació diguem-ne
cínica o distanciada amb la literatura i són per damunt de tot botiguers, però
els vostres són apassionats, porten la literatura a la sang. Perquè els heu fet
d’aquesta mena?

—Perquè m’agrada
la idea aquesta del llibreter que té la llibreria perquè li agrada la
literatura i vol promocionar-la, tot i que sóc conscient que n’hi ha molts
d’aquests que dieu.

—Però sembla que s’hi apassionen massa…

—Sí, sembla que
no tinguin vida més enllà de la literatura i el llibreter hi està tan ficat que
no s’adona que la seva dona l’està enganyant ni tampoc veu res de sospitós en
el comportament de la dona, i això és perquè està immers en el món de la
llibreria.

—Per tant, la novel·la planteja l’oposició
literatura-vida?

—No m’ho he
plantejat en aquests termes.

—Els vostres llibreters són més adults, més
madurs, perquè són lectors?

—Sí, és clar.
Llegeixen tres hores cada dia i estan al corrent de les novetats. Són gent molt
culta.

[…]

Entrevista
realitzada per Lluís Bonada

El Temps, núm. 1147, 6 de juny de 2006

[@more@]

1 comentari

Existències tancades

El
relat familiar al qual ens aboca L’habitació
grisa
és ple d’inspiracions.
Certament ens trobem
davant un text estimable, d’una novel·la breu i subtil, el relat aparentment
lleuger de les passions i enfrontaments en els quals es veuen submergits els
membres d’una família que seguirem durant gairebé quatre generacions.
Així, a través d’un
llenguatge acurat i aparentment fred, presenciem la fundació en una petita
població d’interior d’una gran llibreria, batejada com el més vehement poemari
de Baudelaire, Les flors del mal,
que durant més d’un segle s’encarregarà de nodrir de cultura a un entorn
imaginari anomenat Mir. Però el que li interessa narrar a Mònica Batet és la
crònica de les passions refrenades, les que van a morir o a esllanguir-se a
l’habitació grisa, cambra enigmàtica de la casa familiar on Helena, tal vegada
el personatge sobre el qual el relat fa més èmfasi, es tanca a sospesar les
seves frustracions. I és que L’habitació
grisa
sobretot és una història d’amor, la d’Helena amb el poeta
guanyador del premi que la llibreria del seu marit Jaume organitza. En aquesta
història les passions es mouen soterrades sota un estil impalpable o vaporós,
com si Batet volgués que el vertader relleu dels personatges es formés dins la
ment del lector i no mitjançant un estil abundós o detallista. La literatura no
serveix de res a l’estirp dels Guinovart, almenys el contacte perpetu amb els
llibres no els porta a una vida més plena. Aquí, els llibres són objectes per
llegir, i llegir no és res més que asseure’s i passar la vista sobre un llibre.
La vida, però, és un text il·legible, que demana alguna cosa més que una
contemplació passiva, que exigeix per a desentrellar-la una actitud creativa,
un poder per a trobar-li, exigir-li o inventar-li un sentit. I això és el que
no saben fer els protagonistes (excepte, tal vegada, el poeta Eduard Valls),
actors o lectors passius del seu existir. Així, tampoc el text sembla voler
extraviar-se amb artificis inservibles, i per això gairebé no trobem
descripcions, els diàlegs són integrats dins el text, les diverses psicologies
són a penes delimitades a través de gests i l’esdevenir del relat depèn
d’accions decisives que acabaran delimitant els revessos o les irrisòries
culminacions d’una vida. No hi ha dramatismes ni estridències, cap canvi de to
en una prosa que acaba tenint la grisor brillant de les parets de la cambra que
actua de leitmotiv. L’habitació
grisa
és un llibre d’una curiosa i prometedora intensitat.

[@more@]

1 comentari

«L’habitació» a l’Enderrock

Si aneu al vostre quiosc, entre
les pàgines de l’Enderrock número 127, de
maig de 2006, a més a més de trobar articles sobre els
Red Hot o la Primavera Sound, hi podreu llegir una entrevista a la
Mònica a on parla de L’habitació grisa
i de les seues preferències musicals.

[@more@]

1 comentari

Els protagonistes de la Diada

Al suplement de llibres de l’Avui del 23 d’abril hi han reunit alguns dels nostres escriptors més destacats d’aquest any per analitzar què suposa per als autors la diada de Sant Jordi i el que l’envolta: Isabel-Clara Simó, Lluís Maria Todó, Emili Teixidor, Màrius Serra i Julià de Jòdar. I, després, cinc autors novells expliquen què ha significat per a ells publicar el primer llibre i com viuran la seva primera diada de Sant Jordi: Mireia Vidal-Conte, Caterina Pascual Söderbaum, Martí Sales, Mònica Batet i Dolors Borau.

Si voleu, a més a més de poder-ho consultar a l’Avui, també podeu baixar-vos les pàgines de l’entrevista des d’aquí.

[@more@]

1 comentari