Podria dir mentides

Podria dir mentides. Podria dir que a casa teníem
una gran biblioteca amb totes les obres universals de la literatura catalana.
Podria dir, també, que la mare, quan era petita, m’havia explicat qui era Mercè
Rodoreda
; i, fins i tot, si volgués exagerar, podria dir que guardàvem com un
tresor la primera edició, amb dedicatòria inclosa, de La plaça del Diamant. De fet, m’agradaria poder dir totes aquestes
coses, però si ho fes estaria explicant una història que no tindria res a veure
amb la que vull explicar.

En aquesta història no hi ha mentides, però sí
llacunes. La història comença, crec, el 1982 quan s’estrena La plaça del Diamant. Al meu poble en
aquells moments encara funciona una sala de cinema i la mare em porta a veure
una pel·lícula en la qual surt la Sílvia Munt. Se’m fa llarga -massa coloms i massa
guerra-, malgrat tot, el personatge del Quimet em resulta simpàtic.
Evidentment, desconec que hi ha una escriptora anomenada
Mercè Rodoreda que anys enrere ha escrit una novel·la en la qual s’ha basat
aquesta pel·lícula.

Passen uns quants anys. És el juliol o l’agost de
1990 i m’avorreixo. Aleshores una cosina que ja va a la universitat em deixa Aloma, ara ja sé qui és Mercè Rodoreda perquè a l’escola
ens n’han parlat. Primer, llegeixo sense gaire entusiasme, però quan arriba l’oncle
Robert d’Amèrica el meu entusiasme augmenta. Diria que me la llegeixo ràpid,
perquè el mateix estiu llegeixo per primera vegada Mirall trencat. No l’entenc gaire, però hi ha alguna cosa, no sé
què, que me la fa atractiva. Fins als vint-i-quatre anys quan algú em pregunti
quina és l’obra de la Mercè Rodoreda
que més m’agrada respondré sense dubtar-ho Aloma.

L’últim any d’institut, com que faig un COU de
lletres, em toca
llegir-me La plaça del Diamant i fer-ne un treball.
Amb una companya optem per un dels camins més fàcils: comparar la novel·la i la
pel·lícula. Després estudio Filologia Catalana i a la carrera no faig cap
assignatura que em parli explícitament d’aquesta escriptora. Decideixo fer un
doctorat de literatura i quan em toca escollir un escriptor nascut durant la
primera meitat del segle XX per
fer una part del treball de recerca opto per Mercè Rodoreda. En un mes llegeixo
gairebé tota la seva narrativa i tots els assajos crítics que puc, per poder
trobar algun centre d’interès que em doni per més de cinquanta pàgines. No paro
atenció a cap text, perquè m’agradaria demanar una beca a la Fundació Mercè Rodoreda
i el termini és imminent.

El gener de 2001 llegeixo per tercera vegada Mirall trencat i me n’enamoro; me n’enamoro
per sempre. Em maleeixo per no haver-me’n adonat abans. Comprenc que estic
llegint literatura de veritat, d’aquella que se t’enganxa i en recordes frases
com si formessin part de la lletra d’una cançó. Des d’aleshores hi ha cinc
paraules d’aquesta novel·la que m’han quedat gravades, són les que el narrador
utilitza quan el Ramon torna cap a casa després que la seva mare li hagi signat
un taló: «Si se’n recordava estava perdut.»

Durant l’any que dura el treball de recerca, busco
en altres textos de Mercè Rodoreda la musicalitat que admiro de Mirall trencat i la trobo en alguns
contes, en Quanta, quanta guerra i en
Isabel i Maria. Tot i que,
evidentment, en llegeixo les biografies que fins aquell moment s’han publicat i
les cartes que escriu a l’Anna Murià, m’interessa poc la seva vida personal,
potser perquè respecto massa l’escriptora. Quan, finalment, entrego el treball de
recerca, deso totes les fotocòpies, fitxes, fulls en dues carpetes, i penso que
segurament s’ha acabat la primera part de la història que volia explicar.

Curiositats
i aclariments:

1. La mare m’ha confirmat que quan vam anar a
veure La plaça del Diamant em vaig
adormir.
2. La primera vegada que vaig llegir Aloma vaig pensar que Àlex Casanovas
seria l’actor perfecte per interpretar l’oncle Robert.
3. Vaig ser a temps de demanar la beca Mercè Rodoreda
de recerca, però no me la van concedir.
4. L’any que vaig descobrir Mirall trencat vaig coincidir en una calçotada amb dos actors que
estaven gravant una sèrie sobre aquesta novel·la, i el primer que vaig fer va
ser preguntar-los qui feia de Teresa Goday.
5. La frase «Si se’n recordava estava perdut»
apareix en el capítol XI de la
tercera part de Mirall trencat.
Envejo Mercè Rodoreda per haver escrit una frase així.

Article de la Mònica extret del núm. 47 de Paper de vidre, de l’especial dedicat a la Mercè Rodoreda

 



Comentaris tancats a Podria dir mentides

El dilema

Si sé que Kafka y Faulkner son buenos, voy a leerlos
primero, y cuando lea todo la bueno que se ha hecho, empezaré a leer lo que se
hace hoy.

Unai Elorriaga

L’afirmació de l’escriptor basc Unai Elorriaga permet plantejar una
realitat a hores d’ara innegable. El volum de textos literaris augmenta any
rere any, i el lector es veu obligat a escollir entre la seguretat d’una
lectura de qualitat contrastada gràcies al pas del temps o entre el que és nou,
i per tant, arriscat i inabastable.

Només cal fixar-se en l’aparador d’una llibreria per observar-ne les
novetats constants. Qualsevol lector, per àvid que sigui, és incapaç
d’absorvir-les. Evidentment, la crítica, el llibreter de capçalera o el boca
orella són agents fiables, però insuficients per donar a conèixer la gran
quantitat de textos que cada setmana surten al mercat.

El lector ideal que vol arriscar-se es troba orfe davant la literatura
actual, perquè a les novetats literàries cal afegir-hi les pàgines web en les
quals escriptors de tots els gèneres publiquen els seus textos i els blocs
personals. La tria, doncs, és difícil i l’error possible. Les contraportades,
la publicitat exagerada o els premis literaris afavoreixen, a vegades, la
construcció d’un horitzó d’expectatives que després d’algunes pàgines llegides
pot convertir-se només en fum, perquè que un determinat text s’hagi decidit
publicar no és garantia de res. 

El lector ideal que és del mateix parer que Elorriaga adopta una actitud
comparable a la de qui per vacances torna a casa abans del 31 d’agost, per
evitar l’operació retorn: els riscos són mínims i les possibilitats de
contratemps poc provables. Saber que el que es llegirà no pot decebre, sens
dubte, tranquil·litza. El problema, però, és que tot i que la coneguda com a literatura
universal està plena de textos que mereixen ser llegits, s’hauria d’esperar que
en la literatura actual també hi hagi algun d’aquests textos que continuaran
sent reeditats i no precisament per convertir-se en best-sellers el 23 d’abril o estar a la llista dels deu llibres més
venuts.

El dilema és complicat: ser prudent o ser valent. El lector es troba
davant d’una infinitat de llibres antics, clàssics, eterns i moderns, i ha de
decidir quina d’aquestes dues actituds escull. Si és prudent llegirà Kafka i
Faulkner, si és valent llegirà òperes primes i traduccions d’autors poc coneguts.
De totes maneres, esculli l’opció que esculli, no serà ni millor ni pitjor lector,
perquè l’única diferència indiscutible entre un lector prudent i un lector
valent és el plaer de la descoberta.

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres.



1 comentari

El misteri de la gènesi

Darrere d’una història sempre se n’amaga una altra. Qualsevol
relat de ficció es va construint gràcies a una història vertadera que a vegades
pot ser més interessant que la que arriba als ulls del lector.

El lector ideal ha de sentir la necessitat, o millor dit, l’obligació
d’investigar per què el text que té davant, és aquell i no un altre. La gènesi
creativa, però, és un misteri en la majoria dels casos i poques vegades es
poden arribar a conèixer les circumstàncies reals que han envoltat el procés
creatiu d’una obra.

Quan el 5 de gener de 1966 l’escriptor nord-americà Truman
Capote es compromet amb l’editorial Random House a entregar dos anys més tard una
novel·la que amb el nom de Pregàries
ateses
constituirà un retrat punyent de la societat decadent del seu temps,
s’inicia paral·lelament una història real de misteris encara no resolts.

L’any 1966 és un any clau en la vida professional de Capote perquè
publica A Sang Freda i obté el renom
mediàtic i literari suficient per convertir-se en amic i confident de la beautiful people americana. La seva
popularitat incipient i la necessitat de descansar un temps després d’A sang freda, obligaran a modificar el
contracte de Pregàries ateses i a
prorrogar la data d’entrega inicial durant gairebé dues dècades. L’última
modificació es farà l’any 1980 i el termini fixat serà el primer dia de març de
1981, l’acompte arribarà fins a un milió de dòlars, que només es pagaran si
Capote entrega l’obra; però l’escriptor mor el 1980 i l’únic que es publica
pòstumament són tres capítols dispersos d’aquesta novel·la, publicats anys
abans a la revista Esquire.

Mentre Capote va escrivint o diu que escriu Pregàries ateses es construeix no només
un relat fictici, sinó també un història real que justifica la suposada redacció
inacabada de la que havia de ser la seva gran novel·la. La importància de la
gènesi de Pregàries ateses és evident,
perquè durant anys l’escriptor assegura, a amics i periodistes, que ja té
l’obra pràcticament enllestida, mentre jura i perjura el seu editor -Joseph M.
Fox- que el proper dilluns li farà arribar un nou capítol, però aquest dilluns
mai arriba.

Les teories sobre si Truman Capote era o no era un mentider
són, com sempre, diverses. Una primera teoria –la més inversemblant de totes–
afirma que efectivament existeix un original amagat en algun lloc d’ Estats
Units. La segona teoria creu que a partir de 1976 l’escriptor no treballa més
en aquesta novel·la, potser a causa de la polèmica suscitada pels tres capítols
publicats entre 1975 i 1976 a
Esquire. I l’última teoria, basant-se
amb el que Capote afirma al recull de narracions Música per a Camaleons (1980), sosté que sí que existien més
capítols, però que el mateix escriptor els va destruir espantat per la reacció
que havien generat en la societat americana els primers.

El millor de la història real de Pregàries ateses no és la capacitat de mentir bé del seu
protagonista, sinó l’evidència que mai se’n podrà escriure el final perquè l’única
persona capaç de fer-ho ja és morta.

El lector ideal ha d’anar més enllà del text. Darrere d’un
relat o d’una novel·la sempre hi ha més que paraules. La lectura de ficció serà
més profitosa si se’n descobreix no només l’embrió que la genera, sinó també
les realitats que la mantenen.

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres.

 



1 comentari

El menú de l’escriptor

El menú de l'escriptor s'ha convertit en un dels cicles literaris de referència que es fa a Girona, Salt i Sarrià de Ter. Organitzat per les biblioteques municipals d'aquests municipis, enguany se centra en la nova narrativa catalana, un fenomen literari que viu un moment especialment dolç.
El cicle començarà dijous vinent, a la biblioteca Antònia Adroher de Talaià, amb una taula rodona titulada 'Present i futur de la narrativa catalana', en què intervindran Josep Maria Fonalleras, Núria Esponellà, Pep Prieto i Carles Ribas, amb la moderació de Vicenç Pagès.
La segona jornada serà el 7 de febrer, en un acte en què Pere Guixà parlarà de la seva obra; la tercera tindrà com a convidat un dels autèntics 'best-sellers' dels darrers mesos, Martí Gironell, autor del llibre 'El pont dels jueus'. Seguiran Pep Puig, Pep Prieto i Mònica Batet. El menú de l'escriptor es tancarà, el 13 de març, a la biblioteca pública de Girona, amb una conferència titulada 'La nova narrativa catalana: la visió dels crític', en què hi participaran Miquel Pairolí, Xavier Cortadellas, Neus Real i Vicenç Pagès.

Notícia extreta de la web de l'AELC

 

[@more@]

1 comentari

La banda esquerra

Qualsevol lector català que aspira a ser ideal si agafa un paper en blanc, el divideix amb una línia vertical i en la banda dreta escriu tots els escriptors que coneix de novel·la i en la banda esquerra els de contes, s’adonarà quan escrigui l’últim cognom que la banda guanyadora és, sens dubte, la de la dreta. I si es pregunta sobre el perquè d’aquest resultat, s’adonarà que la resposta no és única.

 

 

[@more@]

Respostes:

1. La narrativa llarga a  Catalunya té molts premis prestigiosos, la narrativa curta només té el Mercè Rodoreda.

2. Per a molts, el conte és un gènere menor.

3. Poques són les editorials que s’arrisquin a publicar reculls de contes.

4. Un lector a l’hora d’escollir un text, a causa, segurament, d’una mala cultura del conte, acostuma a preferir el text llarg.

5. Es considera que la narrativa curta és el primer esgraó, que usen els autors novells, per poder escriure posteriorment narrativa llarga.

6. Escoles i instituts posen com a lectures obligatòries novel·la (només cal veure quins són actualment els textos obligatoris de Selectivitat).

 

Però en canvi, si aquesta mateixa prova la realitza un lector que aspira a ser ideal d’Estats Units o de Llatinoamèrica se sorprendrà quan vegi que la banda esquerra queda perfectament equilibrada amb la banda dreta. I aquest fet és a causa que el conte en aquests països no està desprestigiat,  ja que són moltes les revistes literàries que tenen com a text estrella el conte. Només cal fixar-se en la quantitat de tallers literaris sobre narrativa breu que s’ofereixen a les seves universitats.

Llavors cal, sens dubte, que el lector que aspira a ser ideal i que no és ni d’Estats Units ni de Llatinoamèrica es desfaci de prejudicis que l’únic que aconsegueixen és entorpir l’augment de noms de la banda esquerra, i començar a llegir contes tenint en compte les següents premisses.

 

Premisses:

1. No hi ha narrativa de primera classe i narrativa de segona classe.

2. La síntesi és una virtut. Qualsevol bon escriptor afirma que és molt més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la, perquè en una bona novel·la el discurs pot decaure, en un bon conte mai.

3. En el primer paràgraf d’un conte ja se sap si val la pena de continuar-lo, això evita la pèrdua de temps.

4. La quantitat no és sinònim de qualitat.

5. El plaer és immediat: no cal esperar quatre-centes pàgines per comprovar, si l’horitzó d’expectatives queda acomplert, i això permet que els contes siguin llegits en curts espais de temps.

6. Finalment, una bona manera d’eliminar radicalment els prejudicis és llegir, si encara no s’ha fet, “Invasió subtil” (Pere Calders), “La continuidad de los parques” (Julio Cortázar), “Els set missatgers” (Dino Buzzati).

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres.

1 comentari

Encara hi ha històries

Me das risa, pobre. Tus determinaciones trágicas, esa manera de andar golpeando las puertas como una actriz de tournées de provincias, uno se pregunta si realmente crees en tus amenazas, tus chantajes repugnantes, tus inagotables escenas patéticas untadas de lágrimas y adjetivos y recuentos.

Julio Cortázar “El río”

 

A vegades sembla que totes les històries ja estiguin escrites. La vida i la mort són els temes sobre els quals gira tot sempre. Els horitzons d’expectatives es redueixen, perquè l’última pàgina fa anys que va ser escrita. Els lectors llegeixen novel·les o contes i s’atreveixen a aventurar hipòtesis sobre la sort dels personatges pocs capítols després d’haver-ne començat la lectura. La literatura d’entreteniment governa des de fa temps la ficció dels aparadors. Per als escriptors que de debò volen ser-ho es fa difícil escriure històries que sorprenguin, i per als lectors esdevé una tasca complicada trobar textos de finals inesperats.

 

[@more@]Per això, quan el lector ideal arriba fins a Cortázar ha de tancar la porta amb clau i abaixar les persianes. No respondre a trucades insistents, i anul·lar cites i compromisos. Perquè quan les línies d’un conte de Julio Cortázar se li introdueixin als ulls el món es converteix en un silenci absolut.

 

El lector ideal ja s’ha tancat amb clau i ha abaixat les persianes, llegeix: “El río” i segurament pensa en el Sena travessant París, perquè sap que Cortázar hi va viure durant gairebé tota la seva vida. Pensa en una dona i en un home que es troben al Pont Neuf cada nit. Una dona i un home que tenen una família que ja no volen més enllà del pont i cada nit mirant-se el riu pensen que fàcil seria ser valents i fugir: però el lector ideal s’equivoca. La història comença, llegeix: Y sí, parece que es así, que te has ido diciendo no sé que cosa, que te ibas a tirar al Sena… i per uns moments, només per uns moments, es fa la il·lusió que Cortázar ja no és un misteri per a ell: però Cortázar és imprevisible. Situa el lector enmig d’un llit i dins de qualsevol matinada. Li fa intuir l’amenaça contínua d’una dona que cada nit es vol ofegar al Sena i a la qual el seu home ja no creu, perquè malgrat tot la té dormint al seu costat. Li ressegueix el cos, l’observa mentre ella somia alguna cosa que cada vegada fa agitar-la més i més. I amb només quatre línies, i sense que el lector ho sospiti prèviament, la dona ja no és al llit, sinó al moll, morta, mentre la mà de l’home que dormia al seu costat és plena d’aigua; i el lector ideal ha de contemplar com el riu s’emporta el seu horitzó d’expectatives qui sap on.

Article de la Mònica Batet aparegut a la revista bvalls de lletres

2s comentaris

Es deien Marcello, Carlo i Piero

Dedicat a la MJ Burata.

Es deien Marcello, Carlo i Piero ; tot i que també s’haurien pogut dir Marco, Vitto i Domenico o, fins i tot,  Angelo, Italo i Roberto. Però el cas era que es deien Marcello, Carlo i Piero perquè elles havien decidit que es diguessin així. Havia estat en un dia de sol enmig del Danubi. Els havien vist de seguida, i només pocs moments després els havien construït una història. Sens dubte eren italians, més enllà d’aquella evidència començaven els seguraments. Segurament eren amics de feia molts anys, segurament provenien de Sicília, segurament aquella era la primera vegada que sortien de l’illa. I en sortien perquè una nit havien fet el que s’esperava d’ells. La recompensa havia estat generosa: un viatge a diferents ciutats d’Europa i una feina segura a la tornada.

 

[@more@]

Quan elles els havien trobat, el Marcello, el Carlo i el Piero ja havien recorregut Alemanya, Àustria i la República Txeca. Portaven vint dies d’hotels, dormien poques hores i secretament enyoraven la calor de les quatre de la tarda. Es perfumaven amb abundància i caminaven com si entre ells hi hagués un pacte massa antic per trencar-lo: el Carlo sempre al mig, i el Marcello i el Piero repartits un a cada costat.

Amb aquell mateix ordre (el Carlo sempre al mig, i el Marcello i el Piero repartits un a cada costat) havien pujat dalt del vaixell, i a elles els havia resultat difícil concentrar-se en les explicacions prèvies a la illa Margarita. S’havien passat les dues hores de trajecte observant-los –evitant, això sí, mirades i comentaris–  i quan havien tornat a l’hotel havien necessitat gairebé una hora per intercanviar tantes impressions acumulades. Totes dues s’havien fixat en el collaret daurat del Carlo i en la semblança indiscutible entre el Marcello i el Piero. També havien coincidit en trobar-los grollers i s’havien complagut pensant que Budapest era tan gran que la casualitat esdevenia improbable.

Tanmateix, la casualitat havia esdevingut probable a les vuit de la tarda del dia següent. S’havien donat cops de colze respectivament quan els havien vist entrar. S’havien aixecat de pressa, després de l’intent de somriure dels tres nois, i havien utilitzat frases descurades per referir-se al volum més aviat desmesurat del Carlo. A partir d’aquell moment, havien caminat utilitzant els ulls i havien acordat senyals d’alerta perquè allò potser podria tornar a passar. I, efectivament, allò havia tornat a passar al Parlament, en una visita guiada a l’òpera, canviant moneda a prop de l’estació del tren, a l’avinguda Andrassy…

Malgrat que els havien saludat educadament en les darreres trobades, cada vegada que ells s’hi havien intentat acostar havien corregut al lavabo, i tot perquè de sobte les imatges de la primera part de El padrino els havien començat a guanyar espai. Estaven convençudes que ells pertanyien a aquella mena de persones que decapitaven cavalls i assassinaven homes en restaurants. S’havien passat els dos últims dies tancades a l’hotel i a l’aeroport havien comptat els minuts que quedaven perquè l’avió s’enlairés. I quan només faltaven vint-i-cinc minuts per tornar a casa, ells havien aparegut del no-res caminant perfectament ordenats. Havien sentit com el cor els pujava dalt del coll i l’estómac se’ls tancava. S’havien col·locat davant d’elles només durant uns segons i amb un accent indesxifrable les havien sorprès amb un sec soys unas antipàticas.

1 comentari

La narrativa al Camp de Tarragona o la capacitat de perdurar

If such do occur, can we doubt (remembering that many more individuals are born than can possibly survive) that individuals having any advantage, however slight, over others, would have the best chance of surviving and procreating their kind? On the other hand, we may feel sure that any variation in the least degree injurious would be rigidly destroyed. This preservation of favourable individual differences and variations, and the destruction of those which are injurious, I have called Natural Selection, or the Survival of the Fittest.

(Charles Darwin, The origin of the Species, capítol IV)

 

Per poder parlar de la literatura de ficció que s’està fent en un moment concret i en un lloc concret, abans cal, d’una banda, fixar uns paràmetres inequívocs que permetin determinar quins textos s’haurien de tenir en compte i, d’altra banda, establir-ne la recepció des d’un punt de vista global, és a dir, considerant que la narrativa del Camp de Tarragona participa de les característiques que actualment defineixen la situació social de la literatura catalana.


[@more@]Per aconseguir un corpus literari exhaustiu, hi ha una pregunta que esdevé necessària: qui pot ser considerat escriptor de ficció? Aquell que té algun llibre publicat –encara que només en sigui un–; aquell que escriu textos que per motius diversos mai seran editats; aquell que s’hi considera; aquell a qui la societat etiqueta com a tal o aquell que pot viure únicament de l’ofici d’escriure?

Les possibles respostes permeten adonar-se que en aquests moments l’univers textual existent s’ha convertit en inabastable. Els tallers literaris proliferen i els blocs han esdevingut l’espai més immediat perquè textos inèdits vegin la llum. A més, dels múltiples concursos literaris d’àmbit local convocats per entitats diverses, amb finalitats diverses i amb retribucions econòmiques també diverses.

La literatura ha esdevingut un element més del mercat de consum i sovint les lleis que la regeixen són les de l’oferta i de la demanda. Confiar en l’existència d’un lector ideal majoritari, que fuig de les novel·les d’aparador i confia en els suggeriments de la crítica, és ingenu perquè la força del producte literari mediatitzat és imparable. Un exemple evident n’és Sant Jordi. Julià de Jodar explicava en una entrevista que va sortir al suplement de cultura de l’Avui del 23 d’abril de 2006 que el Sant Jordi que havia signat el llibre amb el qual havia guanyat aquell mateix any el Premi Prudenci Bertrana –un dels premis més prestigiosos dins del panorama literari català– havia sentit una soledat absoluta. Els llibres signats havien estat escassos, perquè per al possible comprador ell, socialment, era un estrany.

El llibre s’ha convertit simplement en un producte. Les parades de metro de Barcelona estan plenes de màquines de llibres, col·locades al costat d’altres màquines de beguda o de menjar per distreure l’estómac. Textos coneguts o reconeguts, malgrat que existeixi una llei de propietat intel·lectual, es poden fotocopiar i consultar íntegrament a Internet. Les torres d’ivori han deixat pas a les concessions socials. La mort de l’autor ha perdut sentit. Actualment la majoria d’escriptors tenen rostre i el nombre d’exemplars venuts d’un llibre massa sovint depèn del grau de reconeixement d’aquest rostre. Les necessitats del lector, amb cada vegada menys temps lliure, perpetuen novel·les que no prioritzen l’estètica. Els instituts continuen emfasitzant els textos de dos segles enrere i s’obliden del que s’està escrivint en l’actualitat. Els pocs espais televisius o radiofònics que intenten tractar la literatura artísticament, o bé tenen una vida escassa o bé s’emeten lluny de les hores de màxima audiència.

Sovint s’afirma que és fàcil publicar, però pocs escriptors novells estarien d’acord amb aquesta afirmació. Els certàmens literaris continuen semblant un dels sistemes més efectius per donar-se a conèixer. Si s’entra a la secció de cultura de la pàgina de la Generalitat de Catalunya es pot comprovar el gran nombre de premis literaris que s’atorguen mensualment, i que arriben al punt àlgid durant el mes d’abril. Però malgrat l’important nombre de convocatòries, poder veure el text editat no és una tasca senzilla, ja que als premis literaris amb grans dotacions econòmiques s’hi presenten sovint escriptors d’ofici i als premis de caire més local la prioritat no acostuma a ser publicar el text guanyador. Segurament, per això, pàgines d’Internet com www.relatsencatalà.com o www.joescric.com s’han convertit en una solució digna perquè lectors curiosos puguin conèixer el que s’està escrivint.

Resulta paradoxal que tot i que existeixin un gran nombre d’escriptors, pocs puguin viure de ser-ho. Objectivament és una aspiració lícita poder viure del que a un li agrada fer, però sembla que aconseguir-ho gràcies a la literatura sigui un objectiu assolible per molt pocs. És obvi, aleshores, qüestionar-se de qui o de què depèn que les coses canviïn, o si cal que canviïn. L’escriptor s’ha de procurar un bon agent literari que li negociï els contractes i el promocioni a l’exterior o s’haurien d’augmentar les subvencions i invertir més diners en la difusió de la literatura pròpia?

Sens dubte, el lector és sempre qui decideix, i l’èxit o el fracàs d’un text al final acaben depenent del nombre d’exemplars venuts. Però, així com hi ha diferents tipus de lectors també hi ha diferents tipus d’escriptors, i potser s’hauria de permetre que aquests diferents tipus d’escriptors gaudissin de les mateixes possibilitats temporals per a la creació.

La situació professional de la majoria d’escriptors no és envejable perquè, a part de les dificultats ja esmentades, la seva producció acostuma a ser efímera. Setmanalment les llibreries reben novetats que prenen el lloc a les novetats de la setmana anterior. Els best-sellers ocupen espais destacats als aparadors i eclipsen les obres d’autors que mai formaran part dels deu llibres més venuts. Però les grans vendes no garanteixen l’eternitat, i pot ser que un llibre del qual només se n’hagin venut cent exemplars cada any, s’acabi convertint, un segle després, en objecte de tesis doctorals i seminaris universitaris. Encara que la perdurabilitat no deixa de ser un consol, no aporta la satisfacció immediata que l’autor persegueix quan publica el seu text. Perquè de què va servir, per exemple, que atorguessin a John Kennedy Toole un Pullitzer pòstum, si ell ja s’havia suïcidat, desanimat perquè totes les editorials li retornaven sistemàticament el seu original de La conxorxa dels enzes?

Cada any apareixen, dins del panorama literari català, nous escriptors amb voluntat que la seva veu sigui escoltada i perduri, determinar quins d’ells resistiran el pas del temps és prematur perquè la selecció natural literària depèn de molts factors: vida personal, editors, crítics, lectors, promoció, difusió a l’exterior…

En l’article titulat “Reflexions sobre la literatura catalana actual: alguns trets de la narrativa dels 90” que Montserrat Corretger escrivia l’any 1997 dins del monogràfic de Kesse dedicat a la literatura del Camp de Tarragona, hi apareixien noms d’escriptors de ficció del Camp de Tarragona, en aquell moment novells, com Adam Manyé, Rosa Pagès, Montserrat Palau, Magí Sunyer, i noms d’altres escriptors amb més obra publicada com Margarida Aritzeta, Olga Xirinacs o Jordi Tiñena. A tots aquests noms deu anys després se n’hi han afegit de nous com Noemí Bagés, Àngel-Octavi Brunet o Òscar Palazón. Si s’entra al web de l’Associació d’Escriptors del Camp de Tarragona  apareix un llistat amb el nom de tots els seus membres, en aquests moments cent quatre; només el temps dirà quins d’ells sobreviuran a la selecció natural literària.

Mònica Batet 

 

***

 

Aquest text apareix al Kesse 41, dedicat a la literatura catalana al Camp de Tarragona, traduït a l’anglès i a l’alemany, i que es distribuirà a la Fira del Llibre de Frankfurt d’enguany.

2s comentaris

«L’habitació grisa» de Mònica Batet

M'agradaria recomanar un llibre que m'han recomanat, és un llibre que no trobareu a les llistes dels llibres més venuts, ni possiblement als aparadors de les llibreries i potser tampoc en parlin els grans crítics però hi ha una munió de lectors que en parla i el recomana incessament.

És la història d'una família que viu tancada, uns en una habitació grisa, d'altres en una llibreria nomenada "Les Flors del Mal". És una història que va i vé en el temps però que avança en ell ràpidament malgrat que alguns la vulguin aturar. És un història d'amors i desamors, de riures i plors. És una història de persones on queda reflectit que no hi ha bons ni dolents sinó que tot és gris.

Hi ha gent que m'ha comparat l'autora amb Mercè Rodoreda però al igual que  ella no jutja els seus personatges jo no la jutjaré, simplement us donaré la meva opinió; he gaudit molt amb aquesta novel·la intimista que vaig començar a llegir molt ràpidament ja que es de fàcil lectura però que a mesura que avançava la llegia més lentament com si jo també volgués aturar el temps i fer que no acabés mai.

Aquest ha estat un gran inici per aquesta escriptora de la qual espero que el futur ens faci gaudir amb d'altres llibres tan emocionants.

 

Extret del bloc «B de llibre» el 5 d'agost de 2007. 

 

[@more@]

Comentaris tancats a «L’habitació grisa» de Mònica Batet

«Digue’ns què penses…»

—Un llibre que t’hauria agradat escriure.
El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. Em sembla un llibre boníssim.
—Un color per a la teva habitació.
—Blau turquesa.
—Una hora per aturar el rellotge.
—Sóc força nocturna. Cap a les quatre o les cinc de la matinada.
—A què no renunciaries mai?
—A fer el que vull.
—Quin títol li posaries a la Catalunya actual?
—Moment d’impàs. D’aquí a vint anys sabrem on som, però ara ens trobem en un moment en què hem d’assumir moltes coses.
—Una llibreria.
La Central, al carrer Mallorca de Barcelona. M’agrada molt perquè és un lloc molt acollidor, i a més a més m’he emocionat quan he vist que tinc el llibre a l’aparador.
—Una mania.
—Preocupar-me i lamentar-me.
—Una frase.
—«Fins a la victòria sempre», que va dir Che Guevara.
—La banda sonora de L’habitació grisa.
—Mentre estava revisant el text escoltava les suites de Bach.

Text: Miquel Pellicer
Enderrock, núm. 127, maig del 2006

 

[@more@]

Comentaris tancats a «Digue’ns què penses…»